Galèries New Barcelona

Publicada: 04/07/2016 09:50h | Actualitzada: 12:51h

Van arribar de bon matí, unes més matineres que unes altres, i van començar a estendre les seves mantes i alguna taula. La Isabel no podia ajupir-se, tenia els genolls fets “caldu”, i la ciàtica la tenia morta, semblava com si s’hagués de trencar en qualsevol moment, de mal que li feia. Ella era la de la taula i la cadira, unes d’aquestes de jardí de quatre quartos.

– Bon dia a tothom!
– Bon dia Rosa! –va contestar la Isabel a la seva bona amiga–.

La Nati ja estava enfeinada exposant les seves samarretes, ventalls, corbates…

– Nati, filla! Què fas amb les corbates amb aquesta calor?
– Souvenirs La Nati! Autèntiques corbates de seda pintades a mà. Això és qualitat i la resta… més val no parlar-ne.

S’estaven col·locant al tram del Passeig de Gràcia que va des de la plaça de Catalunya fins…, ve, fins on arribessin. Encara no sabien quants serien. De moment arribaven fins el carrer Casp.

– Aquí et poses, Isabel?
– Si noia! Així, si haig d’anar al lavabo, el tinc al costat.

Es referien al bar de la cantonada amb Casp.

– No els hi farà cap gràcia que els hi facis la competència!
– Ho dius per les magdalenes? Poca cosa, el meu fort són els snacks deshidratats.
– Has portat xips de verdura?
– I de fruita també.
– Quines ganes que tinc de tastar-los!
‘tigues quieta Pili! A 2,5 els de verdures i a 3 euros la bossa de xips de fruita.
– Donaaa!!! Una bosseta! Per totes! Com podem fer-te propaganda, si no sabem si estan bones?

abelleta indepe ronda broc i senyor Borinot espanyol Rajoy pitjor que la morros 2016

Una parella de “guiris” va aturar-se a mirar les samarretes que la Rosa tenia exposades.

¿T-shirt? ¿Cuánto? –assenyalava la del senyor Borinot Emprenyat i l’Abelleta culé–.

La Rosa va marxar a atendre els clients.

– Què creuen que fan aquí?

Una parella de policies va dirigir-se al grup de dones.

– Vendre els nostres productes –va contestar tranquil·lament la Cristina–.
– Aquí no poden fer-ho. Ho han de vendre a la botiga.
– A quina? No en tenim de botiga.
– Cap de nosaltres té botiga –va reblar la Isabel, perquè quedés ben clar–.
– Però no poden vendre al carrer.
– On, si no?
– No? Per què no?
– Han demanat permís?
– Ens fa falta demanar permís?
– No diuen que el carrer és de tots?
– De tots, senyora, és la via pública i no poden ocupar-la sense permís.
– I a les Rambles sí que ens hi podem posar? És que allà estava molt ple i per això hem decidit d’instal·lar-nos aquí.
– Enlloc, senyora!

Un equip de TV3 s’apropava.

– A les Rambles no?
– Sense permís, no.

La parella va girar-se per amagar un somriure que se li escapava. No quedava gens bé que a un policia li fes gràcia aquell amotinament d’un grapat de dones.

– Bon dia amb alegria! –l’Elena arribava carregada amb neveres–. Porto uns batuts de puta mare, noies!… Ja està aquí la tele?

Els de TV3 ja estaven filmant.

– Han de plegar. Aquí no s’hi poden estar –insistia el policia gran–.
– Au va! Per què no podem vendre aquí? Ocupem poc lloc.
– No molestem.
– I donem un servei.
– Els productes els fem nosaltres.
– De primera qualitat!
– Senyores! Què això és seriós!
– Nosaltres també som serioses…
– Molt serioses…
– I tant!
– Com ha estat aquesta iniciativa de vendre al carrer? –preguntà l’entrevistador posant la carxofa sota el nas de la Rosa, que cridava molt l’atenció amb la seva cabellera llarga i rogenca–.

S’apropaven altres periodistes, gent de 8tv, de BTV, i cada cop hi havia més gent tafanejant.

– De què són aquestes xips?
– N’hi ha de remolatxa, iuca…
– Oh! M’agraden molt les de iuca! Posi-me’n un parell de bosses, si us plau.
– No poden vendre al carrer! Si no pleguen, ens les endurem detingudes. Facin el favor!
Look Gina! What a lovely bracelets! How much the green one? –va preguntar la rosseta a la Cristina–.
All these bracelets the same price, fifteen euros each. They’re hand-made and these are semi-precious gemstone beads.
– Pleguin ja! No s’hi poden quedar.
– (el del somriure en veu baixa, mig girat, perquè no el sentissin) Home! Deixa-les, pobres! Si deixem estar a tots els manters…
– (igual, xiuxiuejant) Per això mateix. Ajudem-les a muntar el número. (Es gira, en veu alta). Pleguin o les detenim.
– Per què?
– Per escàndol públic.
– Nosaltres? Escàndol nosaltres? Està torrat!
– Rosa!!!
– Dona!!!
– Senyora!!!
– Ep! Ni una paraula més.
– El Toni acaba d’arribar i lliura una targeta als policies.
– Sóc l’advocat d’aquestes senyores
– Grava, tu, grava, que això es posa bo!
– Oh! Quelle petite abeille indépendante si belle! ¿Cuánto, pog favog?

COMPARTIR

FER UN COMENTARI