A Barcelona, amb la motxilla

Publicada: 11/07/2016 11:22h | Actualitzada: 12:07h

Ho han tornat a fer. En ocasió de la breu visita de B.H. Obama a Espanya —més breu que allò que les agències de viatges en diuen una escapada, no ha arribat a les 24 hores—, ens han tornat a recordar que de jove havia viatjat per la pell de brau, amb motxilla, i que havia estat fins i tot a la ciutat comtal.

Va ser el 1987, durant la segona presidència de Ronald W. Reagan, en ple pontificat de Joan Pau II. Aquí hi havia la III Legislatura de les Corts Espanyoles, i el segon govern presidit per Felipe González Márquez. Encara devien ressonar els crits de “Otan no, bases fuera” que tant s’havien sentit abans que el referèndum de l’any anterior estabilitzés definitivament el període que se n’ha dit de la transició. El batlle de Barcelona era Pasqual Maragall i Mira, que ja estava preparant els jocs olímpics del 1992.

És aquella apegalosa història d’un senegalès que Obama va conèixer «esperando un autobús nocturno en un bar de carretera a medio camino entre Madrid y Barcelona», segons explica en el seu llibre de memòries, publicat el 1995, Dreams from My Father: A Story of Race and Inheritance —citat segons la traducció espanyola: Los sueños de mi padre: Una historia de raza y herencia (editorial Almed, 2008)—. «Acabamos viajando a Barcelona juntos, ninguno de los dos habló mucho. […] Un hambriento más lejos de su hogar […] abriendo brecha en las barricadas de sus antiguos amos. […] Y, no obstante, cuando caminábamos hacia las Ramblas, sentí que le conocía tan bien como se puede conocer a cualquier hombre.»

Les anècdotes que apareixen en una autobiografia són significatives sigui perquè són reals, sigui perquè l’autor vol que creguem que han passat realment. ¿Tenim motius per dubtar del que ens explica Obama en aquest passatge? No; però tampoc no hi ha testimonis que puguin corroborar-ho, ja que el senegalès, si és viu, no sembla haver reconegut el seu company de viatge en el 44è president USA.

Ara bé, en un episodi de la sèrie Friends —la mare de totes les sit-coms dels anys noranta ençà—, es fa també un esment de Barcelona. És el 804, el quart episodi de la vuitena temporada: “The One with the Videotape” —“El de la cinta de video”, en versió espanyola—, que es va emetre l’octubre del 2001. Ross està passant una mala temporada en qüestions sexuals, i va a veure Joey per demanar-li consell. Aquest li explica un recurs, per quan la situació és realment desesperada. Citem el diàleg:

—Joey: […] Se me ocurre algo. Es una historia que yo me inventé, es muy romántica. Cuando la oyen las tías, caen rendidas.

—Ross: ¿En serio? Pues cuentámela.

—Joey: Vale. Cuando la oigas querras enrollarte conmigo. Pero tenlo presente, sólo es por la historia.

—Ross (sarcástico): Procuraré controlar mis instintos.

—Joey: Esta bien. (Se aclara la garganta.) Hace años, en mi viaje a lo mochilero por Europa…

—Ross (se rie): ¿Viajaste a lo mochilero por Europa?

—Joey: ¡Que te vaya bien, Ross! (Empieza a irse.)

—Ross (parándole): ¡Vale!, ¡vale!, ¡vale! Lo, lo siento, por favor, por favor. Estabas por Europa Occidental, ¿y?

—Joey: Estaba en las afueras de Barcelona haciendo excursionismo por el Monte Tibidabo. Llegue al final de un sendero, que conducía a un claro y habia un lago, muy apartado. Lo rodeaba un montón de árboles. (Susurrando) Habia un silencio sepulcral. Muy hermoso.  (Suavemente) Y al otro lado del lago vi… a una hermosa mujer, preciosa… bañándose desnuda… pero estaba llorando…

friends-season

No val la pena seguir. Diguem només que Ross va fer servir el recurs, però el resultat no va ser gaire brillant. L’episodi avança i al final es descobreix que tota la colla coneix i fa servir aquesta història inventada.

—Monica: ¡Utilizaste la historia de Europa!

—Chandler: Es la historia mágica que se explica cuando quieres rollo.

—Rachel: ¡¿Cómo sabéis lo de esa historia?!

—Joey: ¡¿Como sabes tú lo de esa historia?!

—Rachel: ¡Me enteré por mi amiga Irene a la que se la contó no sé qué tío!

—Joey (Levanta su mano): ¡No sé qué tío! (Se señala a sí mismo.)

No tenim dades sobre ningú que participés en la redacció de Dreams from My Father i posteriorment trobés feina com a guionista de Friends. Però ambdues anècdotes comparteixien alguna cosa. El relat sobre la breu relació amb un africà trobat casualment té, en les memòries de B.H. Obama, la mateix funció que la història romàntica i preciosa que tothom fa servir quan vol lligar: emocionar i fer que l’interlocutor sucumbeixi a l’ofensiva seductora del qui l’explica, a fi i efecte que s’obri, en paraules del de la motxilla, «la posibilidad de un encuentro, una historia que compartir». Sí, hi ha gent que li funciona, la història.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI