Potser és hora de començar a tocar de peus a terra. La realitat social de país no correspon del tot ni amb les manifestacions de l’11 de setembre ni amb la composició del Parlament. És indiscutible que les grans manifestacions de setembre han mobilitzat milers i milers de ciutadans que cridaven convençuts “INDEPENDÈNCIA!”, però no tots els que vàrem sortir al carrer tenen dret a vot. Entre el milió llarg que va omplir la Meridiana de Barcelona hi havia molts infants i adolescents que poden estar convençuts que la Independència és important pel desenvolupament global dels ciutadans de Catalunya (ho han mamat a casa) però no poden decidir ni se’ls demana l’opinió.

Les eleccions del 27 de setembre tenien la voluntat de ser plebiscitàries, però els catalans no vàrem donar la talla. La majoria absoluta dels diputats independentistes ha estat molt migrada i una mica forçada i, a més, varen deixar la Cambra Legislativa partida en dos, i una d’aquestes parts no està disposada a plantejar-se cap de les propostes de la majoria parlamentària. El suport de la CUP al Govern és tan estantís que es pot trencar per qualsevol excusa. Voler participar en el joc de la política parlamentària però trobar més important els aldarulls de Gràcia que els pressupostos de la Generalitat (que poden esperar) demostra el tarannà dels cupaires. Amb aquests companys de viatge farem poc camí.

A l’altre costat de l’arc parlamentari, manifesten força incoherència. Defensar la unitat d’Espanya sense valorar el que aquesta relació representa per Catalunya, sense contemplar que fins avui s’ha mostrat nefasta, sense recordar les promeses incomplertes i l’ofec econòmic, vol dir, en el millor dels casos, ser una mica curts de vista. Però la realitat és que al Parlament hi ha una mini majoria situada en l’immobilisme ancestral. Entenc la posició del PP i de Ciutadans, em costa més d’entendre la del PSC que sembla enganxat al PSOE com una lapa. I el que no entenc gens ni mica és Catalunya Sí Que Es Pot.

No vull parlar d’altres situacions viscudes des del setembre fins ara, però sí del moment concret d’avui, és a dir, la tramitació de la Llei de Pressupostos.

La CUP fa un discurs molt coherent amb les seves idees i la seva dinàmica assembleària però es mostra molt irresponsable si s’ha de contemplar el futur del país, si s’ha de construir un país nou amb capacitat legal, socials i internacional de desconnectar-se d’Espanya. Diuen que els pressupostos del 2016 no són rupturistes, i tenen raó, però s’obliden que de moment no es pot trencar amb què és dipositari dels diners i a més té capacitat i molta voluntat de tancar la caixa. Qui pagarà els funcionaris? I els pensionistes? I els proveïdors? I a les farmàcies?

L’assemblea de la CUP pot decidir trencar, un dia per l’altre,  el pacte de governabilitat amb el Govern de Catalunya i els compromisos dels cupaires amb cadira al Parlament pot quedar en  paper mullat i la independència de Catalunya ja es decidirà en assemblea, i qui no sigui assembleari és que no és demòcrata.

El Govern de Junts pel Sí es va marcar un full de ruta cap a la independència que reclama un suport parlamentària estable i que no doni peu a l’oposició a sucar-hi pa. Si els cupaires passen de tot i, per tal de marcar cintura,  passen de la gestió del dia a dia del Govern, les negociacions amb l’Estat (que han de ser-hi per força) i els compromisos parlamentaris, on queda el camí cap a la Independència? Si seguim per aquest camí, aconseguir la independència de Catalunya serà molt difícil per no dir impossible. I això no vol dir acatar sense dir ni piu a l’acció del Govern.

Sí, tal com diu la CUP i tal com correspon a la realitat palpable, aquests són uns pressupostos autonòmics, jo em pregunto a què treuen nas les esmenes a la totalitat anunciades per part de tots els partits polítics i les declaracions dels seus líders? A qualsevol llei poden introduir-se esmenes durant el debat parlamentari – per això són els debats parlamentaris – però instal·lar-se en el no per principi no té cap ni peus. La dinàmica parlamentària passa per parlar i pactar però després cal complir els pactes. L’exemple més recent del que no és democràcia el tenim al Govern de l’Estat que promet el que està obligat per llei i el que s’ha compromès a través de negociacions bilaterals per, de tot plegat, “el més calent és a la aigüera”. Prometre no fa pobre, no complir els compromisos fa deslleial i en alguns casos traïdor. Aquest mal exemple no el traslladem a Catalunya, ja que no faríem altra cosa que allunyar-nos de la independència.

Divuit mesos sense traves, divuit mesos amb ganes de treballar plegats per un mateix objectiu, divuit mesos per no frustrar aquells infants i adolescents que surten al carrer acompanyats per les seves famílies tot cridant Independència, divuit mesos per donar resposta els que criden “independència” al Camp del Barça. O ho fem bé i tots plegats el més aviat possible, o vés a saber quan arribarà la independència.

FER UN COMENTARI