Sant Jordi, l’última història

Publicada: 22/04/2016 18:00h
Paolo Uccello, "Sant Jordi i el drac" (aprox. 1456)

Quan el van veure tan decidit a matar el drac, alguns vilatans molt cauts van trucar, amoïnats, a l’ajuntament. El batlle va convocar una reunió informativa, urgent, a la qual van assistir membres destacats d’entitats cíviques com la Taula per la Integració d’Ogres i Quimeres, el Comitè de Suport a la Revolució Reptiliana i la Coordinadora per la Resolució Pacífica dels Conflictes Intercomunitaris. S’hi van manifestar diverses i encontrades opinions sobre la política a seguir. Alguns membres de l’equip de govern, però no pas tots, eren partidaris de demanar ajuda a la Mesa Contra el Crim Organitzat, adscrita a la Conselleria d’Interior; altres, als quals es van afegir els de l’oposició, lamentaven la mala imatge que donaria al poble qualsevol esclat de violència, precisament ara que havien entrat en els circuits de turisme rural, i l’únic regidor del Cercle d’Ufana Progressista va cridar que la cosa es veia a venir de temps a causa de la deriva autoritària de l’equip de govern. Un veí que seia, tot sol, en els seients reservats al públic va intervenir per dir que al capdavall el cavaller només pretenia resoldre una lamentable situació que afectava una pubilla del poble, sense demanar res a canvi, excepte potser la mà d’ella, i que, si el deixaven fer, els veïns no tenien res a perdre sinó molt a guanyar. Es va produir un enrenou considerable. El regidor de Participació Ciutadana el va tallar en sec dient-li que era un ignorant i un incapaç, i que les dimensions del problema se li escapaven. La regidora d’Igualtat de Gènere i Nombre va afirmar que no es podia consentir de cap manera que una noia, obnubilada d’agraïment, es maridés amb el qui l’havia salvada, i que això seria pitjor que el segrest a què estava sotmesa en aquells moments; el filòsof local va redundar-hi argumentant que no és lícit combatre una situació dolenta —si és que aquella era una situació objectivament dolenta, cosa que estava per demostrar: va insistir en aquest aspecte moltes vegades— quan se’n deriva una de pitjor. El regidor d’Ordre Públic i Civisme va cridar a la calma argüint que es tractava d’un cas aïllat i que s’havia d’impedir que, aprofitant el pànic popular, algú mal intencionat criminalitzés la condició de drac. El sergent primer de la Guàrdia Urbana va sembrar dubtes sobre l’honorabilitat del cavaller, a propòsit de l’exhibició contínua que feia d’armes incisivo-tallants, a la qual cosa el cap de l’oposició va replicar que l’equip de govern tenia incomprensiblement aturats els tràmits d’una normativa de bons costums que preveia limitar l’ús d’eines de tall al gremi de carnissers i encara mantenint-les encadenades al mostrador.

Una trucada a l’àifon del batlle va fer suspendre les deliberacions durant uns minuts. Era el conseller de Benestar i Benésser, que s’havia assabentat de les tribulacions gràcies a una interessada filtració a càrrec d’un membre del mateix partit. El batlle es va apartar per poder parlar, però no va parlar, només va escoltar, mig ensorrat, les admonicions governatives, que eren, a saber: a) no hi havia conflicte; b) si hi hagués cap conflicte, s’havia d’arribar a una resolució a benefici de totes les parts; c) si hi havia cap resolució, no hauria de transcendir. Assabentats tots els assistents del malestar que venia de dalt, van desconvocar la reunió i van continuar discutint a distància per via telefònica o internàutica, sense comptar llavors, per tant, amb la participació de l’únic veí que hi havia anat de públic, mancança que ningú no va lamentar. Algunes allusions a una presumpta negligència dels serveis socials van fer durar l’intercanvi de parers fins a altes hores de la nit. El cap d’Ensinistrament Comunitari, que no s’havia presentat a la reunió tot i haver estat convocat en deguda forma, i a qui van haver de despertar a cop de pedres a la finestra, va asseverar que el drac no havia donat cap molèstia ni motiu de queixa, i va menysprear l’enrenou provocat per un cavaller amb ànsies de notorietat. «Una iniciativa individual és la mostra més gran d’intolerància», va sentenciar. I es va comprometre a fer un informe en unes quantes setmanes. L’experta representant del Comitè Assessor en Polítiques d’Equitat va assegurar que la relació entre la noia i el drac no havia de ser estigmatizada sota cap concepte i que res no feia pensar que era contrària al lliure albir d’ella, malgrat haver tingut un inici una mica tumultuós; va afegir que estaria bé pensar, amb vista al futur, en un registre de parelles de fet un dels membres de les quals fos un drac. «Hem d’estar oberts a noves formes de convivència, que no amenacen les formes tradicionals sinó que les complementen», va concloure, amb llàgrimes als ulls. El delegat de Negociació Convivencial, que depenia directament del batlle, va acreditar que, si bé en altre temps les relacions entre dracs i persones humanes no eren ben vistes, no hi havia cap motiu ara per desconfiar-ne i que ningú no podia esperar altra cosa d’aquest consistori que una lluita decidida i constant contra els prejudicis i la promoció costi què costi de la convivència entre tots els vilatans, vinguin d’on vinguin i vulguin què vulguin. «Aquesta és una terra de pas, i els dracs han vingut per quedar-s’hi», va repetir unes quantes vegades, fins que la sentència, malgrat la contradicció flagrant, va quedar ben interioritzada en tots els presents.

art_dragon_girl_elf_magic_scope_spirit_hd-wallpaper-335517 (2)

Mentrestant, a la capital havien començat a córrer rumors sobre el lloc on un drac s’havia apoderat d’una noia, un cavaller pretenia salvar-la i un consistori feia mans i mànigues perquè ningú no prengués mal. Tothom coincidia que un conseller, el de Benestar i Benésser, pretenia ocultar el tema però que el de Relacions Institucionals i Comunicació pretenia exactament el contrari, no pas perquè cregués beneficiar el govern sinó perquè li volia tant de mal, al de Benestar i Benésser, que no se’n podia estar. Fos com fos, i hi ha qui diu que els rumors van començar quan aquest va escridassar tant el batlle implicat que ho va sentir mitja conselleria, els diaris van començar a publicar tímides notes sobre el cas. El de Relacions Institucionals i Comunicació va saltar l’endemà amb una declaració rotunda sobre la necessitat d’un debat públic sobre el tema dels dracs. Els editorials, en dies següents, alternaven les denúncies del silenciament d’una inquietud popular, amb crides a la prudència. Els intellectuals no se’n van poder estar d’intervenir. Un historiador va enumerar les persecucions hagudes contra els dracs —que, paradoxalment, va qualificar de crim contra la humanitat— i va exigir sancions reparadores en benefici dels dracs actuals. Un antropòleg va desempolsegar una seva tesi que demostra que tots portem un drac a dins i que és el temor a descobrir-lo que ens porta a discriminar els dracs que conviuen pacíficament en el nostre entorn. Un psicòleg va qualificar de patològic el temor a la presència de dracs en les nostres vides, la superació del qual, per la via de tractaments de xoc, és indispensable per posar fi a la repressió dels dracs. Un sociòleg va blasmar l’ordre social edificat a costa de la marginació dels dracs, la incorporació dels quals donaria pas a un nou ordre on tots seríem, en més o menys mesura, dracs. I tot seguit van parlar les entitats. Totum Revolutum va proclamar que els dracs formen part de la història millenària d’aquest país; que en segles reculats la convivència amb ells havia estat modèlica, i que es va trencar només degut a la divulgació d’ideologies fanàtiques entre les persones humanes. Post-racisme va exigir la fi de tota discriminació envers els dracs i la implementació de polítiques de discriminació positiva que permetessin visualitzar-los en la vida pública. Inter-dracs va demanar el boicot dels productes provinents de pobles on els dracs fossin perseguits, menystinguts o víctimes d’acudits maliciosos. Assemblatge va començar a implicar dracs en les seves campanyes i va suggerir a totes les institucions que els enllistessin sense condicions ni temor a duplicitats.

En el poble, vist que els estaven observant de totes bandes, les autoritats municipals es van decidir a actuar. Al drac, li van enviar educadors socials i interlocutors comunitaris per veure si necessitava alguna cosa. Essent les condicions d’habitabilitat de la seva cova lleugerament decebedores, també li van enviar un inspector d’edificis, que va reclamar a l’arquitecte municipal un pla de rehabilitació. Es va destinar una partida del pressupost municipal a la millora dels accessos a la susdita cova i al condicionament del seu entorn. Una de les festes locals va ser rebatejada com el dia del drac, la integració del qual era allusió obligada en tots els discursos oficials. Es va convidar membres de Totum Revolutum, Post-racisme, Inter-dracs i Assemblatge a visitar el poble per veure els avenços assolits, i van ser nombroses les ocasions que van tenir per certificar la bona convivència assolida amb el drac. Al cavaller, li van confiscar l’espasa, amb l’argument que no n’havia de fer res; poc després, un jutge va decretar una ordre preventiva d’allunyament del drac. Com que també es van dictar normes sobre el comportament en presència dels dracs i sobre el llenguatge que la gent havia de fer servir per referir-s’hi, ni el cavaller ni cap dels descontents, que sempre sorgeixen en aquests casos, no van poder argumentar res en públic. Pel que fa a la noia, un bon dia el drac se la cruspir. Es va fer un minut de silenci, en realitat vint segons escassos, a la plaça major, que va quedar plena de gom a gom tot i que només hi van assistir els edils i els qui estaven a sou de l’administració local. El batlle, compungit, va lamentar el trist desenllaç, que, però, no hauria de servir per posar en qüestió la bondat de les mesures adoptades. El govern va enviar un missatge de condol i un director general que ningú no havia vist mai. Van arribar avisos d’entitats i d’organismes governatius als mitjans de comunicació perquè no publiquessin cap insinuació que pogués servir per criminalitzar els dracs.

cammino guerrieroLes restes de la noia —poca cosa: una diadema, un tros de trena, unes línies en una llibreta…— van ser sepultades en el nínxol familiar —malgrat la insistència en la incineració d’algun oficinista—. El cavaller, a les portes del cementiri, va decidir anar-se’n qui sap on, un cop va haver entès no solament que la vida aquí, sense ella, no val la pena, sinó que tots els qui hi resten estan condemnats, voluntàriament i definitiva.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI