Lluita, la revista al servei de l’independentisme català que ha fet història

Publicada: 29/01/2016 21:08h

Lluita ha estat una revista al servei de l’independentisme català editada pel
Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN). Va néixer l’any 1969 i des d’aleshores ha sortit de manera ininterrompuda: són, doncs, 46 anys de continuïtat. Però com moltes iniciatives que són patrimoni cultural dels Països Catalans malauradament arriba a la seva fi. En aquest cas amb el número 300 de la revista que va ser presentada el passat dia 21 a l’espai VilaWeb. Una presentació amb regust de comiat, amb la brillantor als ulls de la feina ben feta i l’amargor necessària d’un adéu inevitable.

Lluita300 002Els que ens vam trobar a Barcelona per rebre el “300 Lluites i 46 anys” vàrem ser testimonis d’un doble comiat. D’una banda la revista i d’altra banda del mateix partit. El PSAN va anunciar a finals del 2015 que deixava la seva activitat pública mantenint només l’estructura de partit. La història de l’independentisme haurà de dedicar un apartat molt important aquest partit; és el partit creador d’un corpus ideològic que es basa en dues idees importants: la nació catalana està formada pels Països Catalans i aquest ha de ser a la llarga l’àmbit de l’estat català. I en segon lloc, la independència i el socialisme són dues cares de la mateixa moneda: no hi ha lluita nacional, sense lluita social. Els que hem militat al PSAN en algun moment de la seva història també podem afegir que ha estat una escola, una escola política però també de vida.

Lluita_revistesUn seguit d’imatges que ens passaven per davant amb un power-point molt ben elaborat, els assistents a l’acte vam poder veure la història de la revista, des de les primeres portades filles del ciclostil en plena clandestinitat fins a les darreres portades d’una revista de disseny modern digna del segle XXI. Editorials que van fer parlar i articles que van fer pensar juntament amb actes, col·loquis i manifestacions que han anat redactant número a número de la revista l’existència de l’esquerra independentista que no per amagada deixar de ser la nostra història. Més d’una generació ens hi vàrem aplegar, des de fundadors del PSAN al treballador de la impremta que feia la revista en la clandestinitat, des de col·laboradors encara actius en molts àmbits fins a fer presents personatges que ja ens han deixat i que formen part indiscutible de la revista. Els històrics i els que vàrem veure crear i créixer la generació del mocador negre ens vam sentir representats en un moment o altre.

Tot s’ha de dir, aquestes trobades també serveixen per retrobar companys, amics i amigues que fa temps que no abraces, explicar batalletes passades, recordar a qui no ha pogut venir i als que ens han deixat. D’alguna manera compartir moments viscuts que no només van marcar un moment en l’evolució de l’independentisme sinó que ens va marcar com a persones.

No sé si un dia es refundarà el PSAN i tornarà El Lluita amb el número 301. Potser aquest número estarà editat en una Catalunya independent i la seva editorial ens parlarà amb optimisme com el País Valencià i Les Illes estan a punt de separar-se d’Espanya per formar part dels Països Catalans, la gran Catalunya que ja va teoritzar Josep Guia en el seu llibre: “És molt senzill: Digueu-li Catalunya”. Mentre no passi això us deixo amb un fragment de la darrera editorial del darrer número:

L’independentisme actual no ha nascut de l’autonomisme sinó contra l’autonomisme. No hi seria si no hagués existit, continuadament i persistent, l’independentisme combatiu precedent. És una falsedat la imatge que presenta les concentracions de masses de l’independentisme actual com a continuació, passats molts anys, de la trobada autonomista de Sant Boi, l’11 de Setembre de 1976, i no com a vinculades més directament al primer gran míting independentista vora el Fossar de les Moreres, a la plaça de Santa Maria del Mar, l’11 de setembre de 1977. Els nous independentistes, és a dir, les masses autonomistes que van començar a cridar «independència» en la gran manifestació del 10 de juliol de 2010, no ho haurien fet si no hi hagués hagut independentistes que els mostraven com fer-ho. Independentistes que van patir la repressió per mantenir constantment aquest missatge. És ben sabut, doncs, que el pa no es fa sense rent.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI