Cal una ruptura per fer la ruptura

Publicada: 09/01/2016 19:06h

Fa dies que estic callat, allò que en podríem dir reflexionant i deduint que segurament no em cal tanta reflexió però sí que em calia prou temps per dir la meva opinió amb un bri de tranquil·litat.

La situació en la qual ens trobem és d’una simplicitat ofensiva a qualsevol ment que tingui intenció d’analitzar-la. Tenim majoria de diputats independentistes al Parlament del Principat de Catalunya el que ens pot portar a assentar les bases cap a la ruptura amb Espanya i la Proclamació de la República Catalana. Estem en una situació que serà difícil de repetir en una temporada a curt termini. D’una banda tenim qui va guanyar les eleccions però sense la majoria necessària per fer president a Artur Mas, amb l’enrocament de Convergència i el silenci còmplice d’ERC durant tres mesos. D’altra banda tenim la CUP dividida en parts iguals entre la investidura i acceptar la proposta de Junts pel Sí o no acceptar-la.

Qui signa aquest escrit sempre s’ha definit com a cupaire, malgrat que no milita actualment ha col·laborat des de la fundació de la CUP de Mataró, en la que va ser agent actiu, en totes les campanyes municipals, anant a les llistes i com apoderat en totes les eleccions. És aquella convicció que ho hem de tenir tot, que ho volem tot, la independència de Catalunya en un país sense explotació ni patriarcal ni social. Qui signa aquest escrit tampoc s’ha refiat mai de Convergència i malgrat tot va votar Sí a la investidura en la darrera assemblea a Sabadell.

‘atzucac que ha portat el fet de no poder discutir el nom del futur president només podia ser superat amb generositat i amb sentit d’estat que suposava a les companyes i companys cupaires i que lamento profundament haver de reconèixer que no ha estat possible, el que deixa l’organització cupaire dividida per la meitat i on la meitat que està en contra de la investidura s’ha imposat sobre l’altra meitat. El Mas o març ha esdevingut Mas o Marx i això ho afirma qui té el materialisme històric com un sistema adient per analitzar la nostra societat.

Ara el màxim culpable és la CUP i no li trec ni una mica de culpa, és culpable de no saber analitzar el moment històric que vivim i ancorar-se en les disputes que no per repetides tornen a ser actuals. De la boca de Mas surten i sortiran milers d’acusacions als cupaires i entonarà el victimisme convergent habitual que busca l’enemic sigui a fora de casa o dins de la sala d’estar. Però no em pertoca a mi jutjar aquesta actitud, li deixo als votants i components de Junts pel Sí que reflexionin si en aquest moment caldria fer un pas al costat i deixar que el procés no mori.

Un elefant té por d’un ratolí i quan fuig a l’estampida no acostuma a prendre mal ni l’elefant ni el ratolí, és la terra que trepitja corrent esbojarrat qui en surt més mal parada. És per aquesta raó que a qui em pertoca demanar responsabilitats és al ratolí. La primera conseqüència de la divisió estratègica de la CUP ha estat la dimissió d’Antonio Baños a qui entenc, aplaudeixo i li dono tot el meu suport. La realitat és que ja no estem parlant de les dues ànimes de la CUP sinó de dos projectes diferents. D’una banda el sector capitanejat per Endavant i altres corrents interns que tenen la independència com una branca més de la lluita popular i de l’altra el sector que sap que en aquest moment cal prioritzar la independència per sobre de tot. Aquest darrer sector és l’Esquerra Independentista històrica, la majoria dels seus components provinents del MDT, Terra Lliure, PSAN o IPC. Persones que van plantar cara a la transició i a l’autonomisme i que havien dipositat el somni en el moment actual i que formen part de la gran majoria transversal que ha apostat valentament per la independència ara agrupats dins de la CUP al voltant de Poble Lliure. I puc assegurar, ja que em compto entre ells, que el sentiment de frustració i la sensació de ràbia continguda és màxima.

Davant de les grans dificultats i el que estem passant el considero un gran problema, les solucions han de ser dràstiques. Les dues parts de la CUP no són una parella que es discuteix perquè un és vegetarià i l’altre omnívor, una parella que els hi costa trobar un restaurant per anar a sopar plegats, són la parella que seuen a taula cadascú mirant el seu mòbil, sense parlar, i quan l’omnívor encara no ha demanat res es troba un plat de bledes rebullides quan volia uns canelons casolans. Un divorci no ha de ser traumàtic, moltes vegades és simplement necessari. Si anem a les eleccions de març, no veig de cap manera a la CUP amb les seves dues ànimes juntes.

FER UN COMENTARI