Catalunya: ahir, avui i sempre

Publicada: 26/07/2015 20:19h
Gerard Romans Camps / Wikimedia Commons

Com deia el Dr. Torras i Bages (1846-1916), “Catalunya serà cristiana o no serà”. Aquesta frase treta del context sociopolític de l’època i del tarannà del personatge, llegida amb els ulls actuals perd força el seu sentit. Però, voleu dir que no és una frase que ha perdut un pronom feble? I si digués “Catalunya serà cristiana o no ho serà” segurament tindria més sentit. Catalunya ha deixat de ser cristiana, però segueix sent Catalunya.

Quan, el 17 d’octubre de 1977, va arribar al Palau de la Generalitat el President Tarradellas, ho va fer dient “Catalans, ja sóc aquí”. La guerra, la dictadura, l’exili havien allunyat el president de la seva terra, però la terra i els ciutadans seguien ferms, amb il·lusions i esperances, demostrant que Catalunya seguia ben viva, una Catalunya que havia sobreviscut mil i una adversitats però no havia claudicat. Seguia sent Catalunya. Quan el 8 de maig de 1980 Jordi Pujol va guanyar, contra tot pronòstic, les eleccions al Parlament de Catalunya, va reconèixer que hi havia molta feina per fer però com sigui que el poble li havia fet confiança, que amb claredat li havia dit que no volia ser l’annex a cap partit d’obediència espanyola, Pujol va entendre que Catalunya volia ser ella, que es mantenia viva, que seguia sent Catalunya.

Al llarg dels 35 darrers anys, els diferents governs han fet el que han pogut per construir una Catalunya autònoma, però Catalunya al cap i a la fi. Durant tot aquest temps les relacions amb l’Estat han estat més o menys fluides segons el va-i-ve de la correlació de forces parlamentàries però sempre amb els ulls posats a millorar les competències transferides i sempre mal pagades, amb els ulls posats a quins acords es podran prendre des del Parlament de Catalunya per evitar el Tribunal Constitucional, sempre amb l’ai al cor  per saber si arriben o no les partides pressupostàries acordades que facin possible una vida política i social satisfactòria. Als darrers anys, quan el govern del PP ha assolit la majoria absoluta, ha perdut la vergonya. Permet i es compromet, i s’oblida les promeses i els compromisos. S’inventa lleis que van desposseint de capacitat legislativa i executiva el Govern de Catalunya. Actualment creen i veuen problemes on no n’hi ha i expliquen històries per no dormir, convençuts que més d’un se les creurà.

Catalunya ha passat per moltes etapes diferents al llarg i ample de la seva història. Unes més reeixides que no pas altres però Catalunya s’ha mantingut ferma en el mapa geopolític del món. Ara estem iniciant una nova etapa, que s’albira millor que altres etapes viscudes en el passat, una etapa engrescadora però incerta, carregada d’oportunitats que no podem deixar passar per alt. Catalunya ha passat anys i panys sotmesa a l’Estat Espanyol, temporades amb més vigilància que altres però avui ha dit prou! Catalunya vol ser ella mateixa, vol decidir el que cobra i el que gasta, vol decidir per on passen les carreteres i les vies dels trens, vol decidir el que ha d’aprendre i com ho ha d’aprendre la seva mainada perquè els joves esdevinguin adults preparats i responsables per forjar el futur individual i col·lectiu, vol decidir com ha de tenir cura dels seus malalts o com atendre les necessitats de les persones més vulnerables. Entre tots ho hem de fer possible si de veritat estem convençuts que una nova manera de fer política és viable, que una nova organització administrativa pot ser més eficient, amb més capacitat de decisió dels ajuntaments per tal de resoldre amb més eficàcia els problemes del dia a dia de la població. En definitiva, Catalunya reclama  a crits que vol ser lliure i els ciutadans no la podem defraudar.

El 27 de setembre hem de donar una resposta contundent a aquesta voluntat de ser nosaltres mateixos. Catalunya és aquí de la mateixa manera que hi era fa 300 anys, o durant la Renaixença o en el període la la Mancomunitat de Prat de la Riba, del President Tarradellas, del “peix al cove” del President Pujol, del Tripartit o de la força imparable de la societat civil que el President Mas va saber encarar sense fer miques ni de la convivència ni de la legalitat. Ara és l’hora de votar, ara és l’hora de dir amb claredat diàfana als espanyols que Catalunya es manté viva amb capacitat i dret de resoldre els seus propis problemes per ella mateixa.

Si Catalunya es manté viva, els catalans també.

FER UN COMENTARI