Sobre el fenomen de les feines de merda, o com riure del sistema laboral

Publicada: 14/04/2015 14:45h

El cinquè muntatge de la companyia La Calòrica (setè si incloem la peça breu “Ekstraordinarnyy” presentada al Lliure l’any 2012 i la lectura dramatitzada “El triomf de la fonètica” al TNC en homenatge a Martí de Riquer el maig passat) és una de les grans triomfadores de la cartellera barcelonina pel que fa a crítica i acceptació. Cosa poc sorprenent si es té en compte la trajectòria del grup, que durant aquest 2015 celebra cinc anys d’existència.

[row][third_paragraph]10464272_523952344412706_5328951446854674915_n[/third_paragraph][third_paragraph]Assaig General RT12 a[/third_paragraph][third_paragraph]Assaig General RT2 a

Fotografies cedides per Jonai Cousiño.[/third_paragraph][/row]

Creada el 2010 per un grup d’estudiants de l’Institut del Teatre, el que va començar sent un projecte de final de carrera s’ha consolidat com una de les companyies més irreverents i càustiques del panorama teatral català. Ja amb la seva primera obra, “Feísima enfermedad y muy triste muerte de la Reina Isabel I” (l’única del seu repertori escrita en llengua castellana)  van acaparar premis, com els del jurat i els del públic del Xè Festival Escènia de Foios. A banda de Catalunya, l’obra es va poder veure a diversos punts de la geografia de l’Estat. El seu segon muntatge, L’Editto Bulgaro, una sàtira descarnada sobre la corrupció política basada en un succés real que atenyia Silvio Berlusconi, però fàcilment extrapolable a polítics més propers a nosaltres, va ser un gran èxit de públic i crítica que els va catapultar definitivament com a companyia imprescindible del teatre contemporani.  Seguidament, “La Nau dels Bojos”, estrenada al Grec 2013 i recentment reposada a la sala La Seca-Brossa els va valdre el Premi Adrià Gual 2012. Una faula tragicòmica inspirada en el famós quadre d’El Bosch del mateix títol on uns navegants a la deriva busquen la salvació tripulats per un bufó gens típic. El seu quart muntatge, “Bluf” , premiada amb el Quim Masó 2014 és una comèdia que homenatja el pop-art i els còmics nord-americans amb històries de personatges humans i alhora surrealistes. Es va estrenar al Temporada Alta de Girona l’octubre passat i aquest estiu estarà per primer cop a la cartellera barcelonina en el marc del festival Grec 2015.

Sobre el fenomen de les feines de merda”  (El Tantarantana, carrer de les Flors, 22. Fins el 26 d’abril de dimecres a dissabtes 21h, diumenges 19h) és una comèdia estripadíssima on l’espectador pot riure de si mateix i del que passa a l’escenari,  però alhora, tot i els riures, acaba emprenyat amb un sistema que obliga a acceptar feines que ni l’interessen, ni l’omplen, ni li aporten res, feines a les quals es dediquen en mitjana vuit hores diàries. Qui no ha tingut una “feina de merda” algun cop? “Feina de merda” no vol dir necessàriament -o no sempre ha de coincidir amb- feines precàries pel que fa a contracte, horaris, ni tan sols sous. El que defineix una “feina de merda” és la seva absoluta inutilitat, adonar-se, com es diu en un moment del text, que un full de paper enganxat amb un tros de celo a la porta faria exactament el mateix servei que fa el treballador. O potser també una feina per la qual el treballador no està gens capacitat, com un monitor esportiu que no coneix res de l’esport que ensenya.  L’obra consta de  quatre gags i un monòleg, esquitxats amb algunes sorpreses que seria imprudent revelar. Cinc casos reals de feines de merda inspirats en l’experiència dels propis membres de la companyia o amics.  Amb un exquisit plantejament, l’obra no manca mai el respecte als treballadors que es veuen obligats a acceptar aquestes feines per poder menjar, pagar el  lloguer o tirar els fills endavant. De fet, l’empatia envers els treballadors és total i absoluta, com molt bé expressen dos personatges en els seus respectius diàlegs. La denúncia és cap a la banda del sistema.

L’obra comença amb molta força i tot i semblar impossible que es pugui anar a més, remunta en vertiginosa pendent cap una escena més hilarant que l’altra, clavant gag rere gag que deixen el públic literalment exhaust de riure. Els actors i actrius estan absolutament perfectes en totes les seves aparicions. Des de la comicitat hilarant i explosiva de Xavi Francès (un actor que es mereixeria molta més presència a la cartellera catalana), la veu i la dicció impecable d’Aitor Galisteo, actor capaç de diversos registres amb total efectivitat, la naturalitat i expressivitat de Marc Rius, la credibilitat total d’Esther López o l’emotivitat exacta i precisa de Júlia Truyol, per dir només algunes de les línies més rellevants de les interpretacions. Com és marca de la casa a les obres de la companyia, el mèrit de l’obra recau en parts iguals entre el magnífic text “rebel amb causa” de Joan Yago, les interpretacions  i la direcció mestra del jove però destacat Israel Solà , un nom que donarà molt a parlar en un futur no gaire llunyà. De fet ja ha treballat també en altres muntatges tan exitosos com “Molt soroll per no res” dels Parking Shakespeare aquest passat estiu al Parc del Nord, i més recentment d’ajudant de direcció de “Vilafranca”, l’obra que tanca la “trilogia catalana” de Jordi Casanovas.

No es pot dir gaire cosa de “Sobre el fenomen de les feines de merda”  sense fer spoilers innecessaris que malmetrien el gaudi dels nous espectadors. Simplement destacar que hi ha una coreografia que deixarà els espectadors  amb la mandíbula absolutament desencaixada, i un moment que no desentonaria a una versió humorística de les Cinquanta ombres de Grey.

Una recomanació imprescindible per uns temps on les “feines de merda” són més abundoses que mai, per rebel·lar-nos contra el sistema però sense mai deixar de riure, i riure molt.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI