Carcassona, un reducte medieval català a França

Publicada: 18/03/2015 19:11h

La capital del departament de l’Aude, situada a uns 320 quilòmetres de Barcelona, és ben coneguda per la seva Cité fortificada, considerada Patrimoni de la Humanitat des de l’any 1997. Amb una població d’uns 50.000 habitants, rep anualment milers de turistes interessats en la història d’aquesta petita ciutat, especialment coneguda per la seva resistència contra les croades cristianes i per ser un dels feus més importants del catarisme, el corrent cristià crític amb el catolicisme imperant del Papa de Roma. Com és sabut, el llavors rei de França, seguint ordres directes del llavors Papa Inocenci III, va ordenar assetjar la ciutat per aconseguir la seva rendició al catolicisme papal, deixant darrere seu centenars de Carcassonancs morts durant el setge. Un setge que si bé va ser de caire aparentment religiós i no pas polític, no sembla haver calat tan profundament en l’imaginari col•lectiu com va ser el cas del setge de 1714 a Barcelona. La política ultracentralitzadora de l’Estat Francès ha servit de cloroform a la població de la ciutat, que en la seva majoria, i amb les lògiques excepcions habituals a tots els territoris francesos, se senten més a prop de l’Estat que de la Regió.

Els primers assentaments coneguts provenen del Neolític . Posteriorment la ciutat va tenir una gran importància comercial a l’època dels romans i més tard dels visigots. Els romans varen ser els constructors de les primeres muralles de la Cité, que els visigots van expandir fins que van perdre la ciutat a mans dels musulmans. Al segle VIII el rei dels francs Pipí el Breu, pare de Carlemany, va aconseguir la ciutat que des de feia 30 anys havia estat en mans dels sarracens. Però no fou fins el segle XI quan començà la seva època més esplendorosa, gràcies a la família Trencavel, que durant dos-cents anys més van governar-la, en diverses ocasions creant aliances amb els comtes de Barcelona, els quals havien estat els legítims propietaris de la Cité fins la pujada al poder dels Trencavel. Al segle XII es construeix la catedral catòlica de Saint Nazaire . Al 1209, amb la mort del comte Trencavel a mans de Simon de Montfort i la posterior victòria d’aquest contra el comte de Barcelona, començava la inexorable annexió de la regió d’Occitània-Languedoc al domini francès, completat als anys vint del segle XIII quan el fill de Simon de Montfort regalà la ciutat al llavors rei de França . Al 1240, sota el regnat de Lluís IX, posteriorment santificat i conegut com a Lluís el Sant (festivitat el 25 d’agost), una fracassada revolta liderada per un descendent dels Trencavel que pretenia recobrar el poder a la ciutat va acabar amb l’ordre d’expulsió dels vilatans, obligats a establir-se a l’altra banda del riu Aude i formant així una segona ciutat. No deixa de ser sorprenent, doncs, que avui dia Lluís IX tingui un carrer dedicat dins la Cité, probablement un carrer on van caure morts molts vilatans durant els tràgics combats mantinguts al llarg del segle XIII . Durant els segles posteriors, la pesta i les guerres de religió continuaren a fer estralls entre la població tant de la Cité com de la vila. Al segle XVI el catolicisme més integrista i fanàtic va massacrar un bon número de protestants com segles abans havia fet amb els càtars.

Els llargs segles de guerres van deixar la ciutat pràcticament en runes, i el Tractat dels Pirineus del 1659 que comportà l’annexió del Rosselló a l’Estat Francès va suposar la fi de Carcassona com a límit fronterer entre França i Catalunya. No fou fins el segle XIX, el segle de les llums, quan Pròsper Merimée, l’autor de Carmen, mogut per la iniciativa de Jean-Pierre Cros-Mayreville, va proposar la restauració de Carcassona seguint el model del que havia estat la ciutat al segle XIII abans de la devastació franco-catòlica. El gran arquitecte Eugène Viollet-Le-Duc, deixeble de Merimée, va portar a terme el gruix de les tasques de reconstrucció de la Cité, si bé va morir abans de veure-la acabada com la coneixem hores d’ara. Viollet-Le-Duc va ser una de les influències reconegudes de l’arquitecte català Antoni Gaudí.

Tot i la gran història amagada darrere les seves muralles, la ciutat moderna és també coneguda pels seus vins i el seu equip de Rugbi. Avui dia, la llengua catalana i la senyera són encara presents a la Cité.

[row][double_paragraph]carcas1carcas3[/double_paragraph][double_paragraph]carcas2carcas4[/double_paragraph] [/row]

COMPARTIR

1 COMENTARI

  1. Les torres són falses. Es a dir, van ser reconstruïdes en un fals estil ·”francès del nord” per Viollet Le-Duc en una recreació impostada i desfiguradora de la seva veritable esència catalanooccitana, a major glòria d’ una francesitat de cartró pedra…

FER UN COMENTARI