Polítics de curta volada

Publicada: 16/01/2015 13:11h

Mas-Junqueras-HerreraQuan em vaig posar a escriure aquest article encara no hi havia acord entre els líders polítics catalans. Ara sembla que hi ha acord, però de totes maneres segueixo pensant que tots plegats (uns més que altres) no hi veuen dos dits més enllà del nas i per això he mantingut el títol de l’article i he modificat, en certa manera, les reflexions al respecte.

Catalunya té un enemic molt potent que és l’Estat Espanyol. Un Estat que ha optat esgrimir com a eina quotidiana la por i la repressió i sembla que els nostre polític s’ho passen per alt. Dos exemples recents que justifiquen aquesta afirmació: el 9-N. Segons els reiterats discursos del President d’Espanya el procés de participació ciutadana d’aquesta tardor passada va ser una pantomima, una consulta de pandereta, una convocatòria de pa sucat amb oli que no tenia cap valor però que va acabar amb la dimissió del Fiscal General de l’Estat i una querella, admesa a tràmit, contra el President de la Generalitat i dues de les seves conselleres. Sí això no és repressió ja m’explicaran què és. Com a segon exemple podríem citar la detenció d’uns advocats bascos i escorcoll i el conseqüent saqueig dels seus despatxos professionals per un delicte tan greu com defensar uns presos d’ETA, una organització amb voluntat de desaparèixer. Uns advocats que feien la seva feina, que defensaven els seus clients –els membres d’ETA i altres– però, és clar, aquestes detencions es produeixen justament l’endemà d’una gran manifestació per demanar el que sembla de sentit comú, apropar els presos a les seves famílies. Doncs no, repressió com a tota resposta. Podríem seguir parlant de més, però no cal. L’Estat és el nostre enemic no ho perdem de vista. Un segon enemic que té Catalunya, i aquest dintre de casa, és la gent que per mil raons, totes elles respectables, no es vol separar d’Espanya, no vol la INDEPENDÈNCIA. Fins ara han callat, han preferit escoltar el discurs de la por i les grans arengues de la senyora Sánchez- Camacho, però callats o no aquests ciutadans hi són. Molts o pocs? No ho sabem, no els hem pogut comptar, però a l’hora de la veritat poden fer trontollar tota l’acció política dels darrers anys. Quan ara fa dos anys el President Mas es va comprometre a preguntar a la ciutadania pel futur del país i es va endegar un procés de converses i negociacions amb totes les forces polítiques, tasca difícil i complexa però que es va fer amb total discreció, sense interferències, sense filtracions interessades ni discursos personalistes. Hi va haver un moment en que semblava tot perdut però al final va arribar l’acord que es va anunciar amb solemnitat, donant la imatges d’uns polítics compactes i compromesos amb la demanda tossudament reiterada del dret a decidir. Fins al 9-N la cosa va anar pas a pas seguint la ruta proposada, amb algun escull, no cal dir-ho, però que es va anar superant amb més o menys encert. En aquests dos darrers mesos la cosa se’n va anar pel pedregar. Van començar les presses i les exigències, els no acords, les filtracions interessades i els discursos personalistes. Ha semblat que el més important del moment eren els minuts de telenotícies i no el país i la seva gent. En aquests dos darrers mesos l’Estat ha estat calladet (calladet a mitges, ja que han anat atiant el murmuri dels polítics catalans corruptes, s’han distribuït informes policials sense fonament, etc.) però se l’ha sentit poc, ja que la feina bruta ja la feien els polítics catalans.

El 14 de gener de 2015 el President Mas i Oriol Jonqueres varen signar la pau. Pot ser que ara sí que es posaran a treballar conjuntament i sense fer-se la punyeta per conduir el país cap a la independència amb una mirada àmplia i neta que vagi més enllà del que s’abasti la vista. Saben que tenen el suport imprescindible de les tres entitats que representen la societat civil sobiranista i organitzada però també saben o han de saber  que a més de marcar el full de ruta i seguir-lo pas a pas, han de crear i consolidar estructures d’Estat i a més de retornar la il·lusió a tots aquells que es mostren cansats i decebuts i de buscar formules per frenar les escomeses dels nostres enemics (externs i interns). A la vegada han d’incloure en aquest camí conjunt altres forces polítiques catalanes que poden tenir la independència del país com objectiu immediat. Per dur a terme amb èxit i construir una vegada per totes el país que volem cal aixecar la mirada cap a l’horitzó que avui és nítid, però sense que es vegi venir pot arribar una tramuntanada que s’ho endugui tot a Can Pistraus. Volem uns polítics de mirada àmplia i no de curta volada com s’han mostrar durant aquestes últimes setmanes.

COMPARTIR

FER UN COMENTARI