Espanya era diferent, Espanya segueix sent diferent

Publicada: 13/01/2015 14:55h

La Justícia és o hauria de ser cega, imparcial i equilibrada. Els Codis Civil i Penal dels països civilitzats detallen minuciosament aquelles accions que hom pot fer i les que no pot fer d’acord a mesures de convivència, respecte i responsabilitat vers persones i propietats.

Els jutges, fiscals i altres professionals del Sistema Judicial haurien d’estar degudament preparats i moralment capacitats per discernir entre el que està bé, no tant bé o francament malament de tot allò que fa referència a les actuacions de les persones ja sigui dintre de la intimitat de la llar o en el marc de l’acció pública o comunitària. Com diu l’encara jutge Santiago Vidal, pensar, escriure i opinar no és o no hauria de ser cap delicte (els Codis Civil i Penal vigents no ho contemplen) en una societat democràtica, avançada i que es vol mostrar als ulls de la comunitat internacional com a tal. Espanya era diferent i segueix sent diferent, per tant més val que marxem; els catalans no volem ser diferents de la resta del món occidental.

Amb la lleugeresa que els ministres del Govern Rajoy actuen sembla que realment siguin els amos del món. Uns amos forjats a imatge i semblança dels senyors feudals. El ministre Fernández Díaz no creu (i així ho proclama) en la capacitat i el dret a decidir de les persones. Abans que una dona decideixi si vol o no tenir un fill, amb indiferència de les circumstàncies que envoltin aquest embaràs, es treu de la màniga una llei (que de moment, guarda al calaix però no l’estripa) que li atorga el dret a ell i només a ell, la primera i la última paraula. Segons criteri d’aquest senyor, primer és la família encara que aquesta no existeixi. Primer la vida de l’embrió encara que aquest tingui malformacions diverses. El ministre està convençut de tenir la capacitat de decidir sobre el cos de les dones, els criteris dels especialistes i l’opinió de la societat.

Aquest mateix senyor decideix en nom de la “seguretat” saltar-se totes les mesures que, en un país democràtic es donen per assolides, per donar “carta blanca” a la policia; d’aquesta manera es poden seguir ciutadans, punxar telèfons privats o d’empreses només perquè algú l’hi pugui semblar “sospitós” de no sé massa de què amb el risc d’actuar per tafaneria pura. Un país així no m’interessa, me’n vull anar.

En voleu més? N’hi ha per donar i per vendre però no cal. Un estat policial no és un lloc per viure, és millor anar-se’n.

Si donem un cop d’ull a les finances d’aquest estat, ens n’adonem –i no cal ser cap expert en ciències econòmiques– que es gasta a tort i a dret sense criteri ni prioritats, això sí, pagant els altres.

En plena època franquista algú es va inventar aquell eslògan que va fer furor, ara fa més de 70 anys, “Spain is diferent”. Han passat anys i panys, tots plegats ens hem fet grans, però Espanya segueix sent diferent. De veritat m’agradaria ser una mica més igual als països de l’Europa civilitzada i no tant diferent. Ens varem pensar que la dictadura del General Franco s’havia acabat, que els esforços i les renúncies de la mal dita transició ajudarien a fer una Espanya més “normal” però resulta que segueix sent igual de diferent. Això no s’hi val, això és fer trampes i els catalans volem joc net.

No pot ser que s’expedienti un jutge per pensar diferent que altres jutges. No pot ser que s’admeti una querella contra el President i dues Conselleres de la Generalitat només pel fet d’organitzar una demanda compartida i reiteradament exigida per la ciutadania. Uns catalans demanem la independència, però calia saber si érem molts o érem pocs. El papà estat va respondre: no ho vull saber ni vull que ho sapigueu. Els catalans heu desobeït doncs farem el possibles per castigar severament aquells que van tenir la gosadia de portar-nos la contrària.

No pot ser que per obra i gràcia del ministre Wert es creï un problema lingüístic a l’Escola Catalana quan fins ara tot havia anat com una seda. Fer una llei només per espanyolitzar els nens catalans és tenir molta mala llet.

Siguem conscients, vivim en una dictadura, una forma de vida que no ens interessa. Marxem ja i deixem de fer el pallasso!La Justícia és o hauria de ser cega, imparcial i equilibrada. Els Codis Civil i Penal dels països civilitzats detallen minuciosament aquelles accions que hom pot fer i les que no pot fer d’acord a mesures de convivència, respecte i responsabilitat vers persones i propietats.

Els jutges, fiscals i altres professionals del Sistema Judicial haurien d’estar degudament preparats i moralment capacitats per discernir entre el que està bé, no tant bé o francament malament de tot allò que fa referència a les actuacions de les persones ja sigui dintre de la intimitat de la llar o en el marc de l’acció pública o comunitària. Com diu l’encara jutge Santiago Vidal, pensar, escriure i opinar no és o no hauria de ser cap delicte (els Codis Civil i Penal vigents no ho contemplen) en una societat democràtica, avançada i que es vol mostrar als ulls de la comunitat internacional com a tal. Espanya era diferent i segueix sent diferent, per tant més val que marxem; els catalans no volem ser diferents de la resta del món occidental.

Amb la lleugeresa que els ministres del Govern Rajoy actuen sembla que realment siguin els amos del món. Uns amos forjats a imatge i semblança dels senyors feudals. El ministre Fernández Díaz no creu (i així ho proclama) en la capacitat i el dret a decidir de les persones. Abans que una dona decideixi si vol o no tenir un fill, amb indiferència de les circumstàncies que envoltin aquest embaràs, es treu de la màniga una llei (que de moment, guarda al calaix però no l’estripa) que li atorga el dret a ell i només a ell, la primera i la última paraula. Segons criteri d’aquest senyor, primer és la família encara que aquesta no existeixi. Primer la vida de l’embrió encara que aquest tingui malformacions diverses. El ministre està convençut de tenir la capacitat de decidir sobre el cos de les dones, els criteris dels especialistes i l’opinió de la societat.

Aquest mateix senyor decideix en nom de la “seguretat” saltar-se totes les mesures que, en un país democràtic es donen per assolides, per donar “carta blanca” a la policia; d’aquesta manera es poden seguir ciutadans, punxar telèfons privats o d’empreses només perquè algú l’hi pugui semblar “sospitós” de no sé massa de què amb el risc d’actuar per tafaneria pura. Un país així no m’interessa, me’n vull anar.

En voleu més? N’hi ha per donar i per vendre però no cal. Un estat policial no és un lloc per viure, és millor anar-se’n.

Si donem un cop d’ull a les finances d’aquest estat, ens n’adonem –i no cal ser cap expert en ciències econòmiques– que es gasta a tort i a dret sense criteri ni prioritats, això sí, pagant els altres.

En plena època franquista algú es va inventar aquell eslògan que va fer furor, ara fa més de 70 anys, “Spain is diferent”. Han passat anys i panys, tots plegats ens hem fet grans, però Espanya segueix sent diferent. De veritat m’agradaria ser una mica més igual als països de l’Europa civilitzada i no tant diferent. Ens varem pensar que la dictadura del General Franco s’havia acabat, que els esforços i les renúncies de la mal dita transició ajudarien a fer una Espanya més “normal” però resulta que segueix sent igual de diferent. Això no s’hi val, això és fer trampes i els catalans volem joc net.

No pot ser que s’expedienti un jutge per pensar diferent que altres jutges. No pot ser que s’admeti una querella contra el President i dues Conselleres de la Generalitat només pel fet d’organitzar una demanda compartida i reiteradament exigida per la ciutadania. Uns catalans demanem la independència, però calia saber si érem molts o érem pocs. El papà estat va respondre: no ho vull saber ni vull que ho sapigueu. Els catalans heu desobeït doncs farem el possibles per castigar severament aquells que van tenir la gosadia de portar-nos la contrària.

No pot ser que per obra i gràcia del ministre Wert es creï un problema lingüístic a l’Escola Catalana quan fins ara tot havia anat com una seda. Fer una llei només per espanyolitzar els nens catalans és tenir molta mala llet.

Siguem conscients, vivim en una dictadura, una forma de vida que no ens interessa. Marxem ja i deixem de fer el pallasso!

COMPARTIR

FER UN COMENTARI