No, no, no i sempre no

Publicada: 06/12/2014 09:57h

Quan un jove o adult ensopega amb el seu pare pel fet de pensar diferent demostra que el temps no ha passat endebades, que s’ha avançat en el camí de la normalitat. Quan un jove o un adult topa amb la contundència d’un pare poc donat al diàleg i incapaç de plantejar una negociació per principi demostra que ha arribat l’hora de l’emancipació, en el millor dels casos pactada i en darrer extrem donant un cop de porta. I passa que t’ha vist.

Quan una parella inicia la seva vida en comú amb ganes de fer via conjunta, tot són flors i violes, però quan aquesta parella es obligada a conviure per força sota mil amenaces, la cosa no va bé. El dia que passa baralla que empeny, no funciona. Qui mana, mana encara que mani malament, però qui s’ofega ha de prendre decisions si vol sobreviure. Li cal esforçar-se a desobeir si vol sobreviure.
Quan un país viu anys i més anys sota el jou d’uns conqueridors ha de fer mans i mànigues per desempallegar-se d’aquesta opressió. Aquesta és la seva obligació. Per naturalesa els homes i les dones lliures volen decidir el seu present i el seu futur col·lectiu, voles ser responsables de les seves decisions. Aquesta realitat natural, o es respecta i tot funciona com cal o bé es fomenta la revolució i l’esforç per alliberar-se. I és clar, ja la tenim armada.

Temps era temps que les guerres s’encadenaven les unes amb les altres i després de cada guerra hi havia vencedors i vençuts. Els primers s’aferraven i encara s’aferren al seu èxit i els vençuts iniciaven, com podien, una nova batalla per girar la truita, basant-se sempre en le binomi: uns guanyen i els altres perden … i anar-hi anant.

Fa 300 anys Catalunya va perdre una guerra de la qual encara no ens hem recuperat. Des de Felip V al General Franco passant per monarquies, repúbliques, dictadures i tornem a començar, fins l’impertorbable Mariano Rajoy, no aixequem el cap.

Ens havíem fet la il·lusió que morta la cuca mort el verí. Mort el General morta la dictadura, però no ha estat així. Hem passat de la dictadura dels assassinats i la repressió a “l’ordeno i mando” de la dictadura del NO.

Fa 300 anys la forma d’entendre’s entre els diferents pobles eren fer servir les armes, les bombes i els canons, el món no parava quiet i els morts es contaven a cabassos. Avui i en el conegut per món occidental les bombes no estan de moda però tenim a l’abast armes de destrucció massiva més eficaces, més contundents, més sofisticades i amb més a la llet. Hi ha qui vol canviar l’art de la política per la força de la judicatura. Canviar l’actitud de diàleg pel NO permanent i indiscriminat.

Això s’ha acabat. Catalunya va perdre una, dues, moltes guerres però també ha perdut la por. Ha demostrat una, dues i moltes vegades que sap plantar cara de forma pacífica i festiva malgrat les amenaces d’enviar-nos a tots plegats a les cavernes de l’infern.

Catalunya ha fet durant els darrers 10 anys tots els passos legals possibles per fer una cosa tan senzilla com és preguntar que volem ser quan siguem grans. Però a l’Estat Espanyol impregnat per la supèrbia dels guanyadors no li entra al cap que hi ha qui s’ha fet gran i vol emancipar-se, que Catalunya vol decidir per ella mateixa, pot prescindir del pare protector i establir una relació diferent, però es troba amb el NO per resposta. Ha arribat el moment que Catalunya ha dit PROU. Ha sortit al carrer no amb la falç al puny sinó amb un vot a la mà. Quin gran pecat!

Aquesta realitat em recorda aquell pare què quan el seu fill adolescent li demana poder anar a l’envelat per la Festa Major, la resposta és no i el noi obeeix però al cap de 5 anys, quan ja ha superat totes les etapes de l’adolescència i segueix trobant el NO per resposta, què fa el fill? Salta per la finestra!

Catalunya s’ha cansat del NO per resposta. Li ha arribat l’hora de saltar per la finestra. Demà o d’aquí pocs mesos (el President Mas té la paraula) Catalunya farà el salt contundent per desempallegar-se d’una vegada per totes del mal fer del govern de l’estat.

La història organitzativa de la humanitat és evolutiva. Primer foren els comptes, després els imperis, més tard els grans estats. Quin serà el proper pas? Voleu dir que no anem a configurar-nos en un conjunt d’estats petits, ben coordinats, fàcilment governables amb facilitat per recollir les propostes dels ciutadans properes als governants? L’Europa dels estats actuals fa figa, hem d’anar cap una nova organització administrativa d’Europa. No seria millor per la bona marxa de tots plegats, estat petits ben coordinats i amb alguna estratègia política, econòmica o social pactada? No seria aquesta l’única manera esborrar del mapa el fantasma de les guerres? (Recordem que l’única manera d’acabar amb les guerres és deixar de fabricar armes) No penseu que aquesta és l’única eina per acabar amb la força del poder d’uns pocs sobre la multitud? No seria aquesta una manera original de determinar les prioritats d’acord amb la benvolença dels ciutadans?

Algú ha de començar i Catalunya ja ha fet el primer pas. Estiguem amatents, cap pas enrere. Que el NO persistent del govern Rajoy ni les possibles querelles dictades o només inspirades pel govern Rajoy ens modifiquin el camí empès. Que els discursos que clamen que els més de 2.300.000 ciutadans que votarem el 9-N no representen las majoria no ens facin perdre el son. Que els que posen pals a les rodes no aturin el que ja s’ha començat. Les generacions futures ens ho podrien retreure.

Tots a una. Amb llistes úniques o diversificades però amb un objectiu compartit: Dir prou a la dictadura espanyolista, prou a la dictadura dels mercats, prou als fantasmes de l’impossible.

Dir sí a la independència de Catalunya des de la vessant política, des de la vessant econòmica, des de la vessant social. I amb les regnes a les mans edifiquem un nou país que ajudi a redissenyar un nou món.

PILAR PORCEL I OMAR

COMPARTIR

FER UN COMENTARI