Catalunya, un país de peatges

Publicada: 26/12/2014 11:05h

Deia Joan Triadú “Catalunya és un país de peatges”. Ho deia referint-se a l’ensenyament del català. Sí vols saber català paga les classes i a al seva època les classes de català s’havien de pagar. Ho deia referint-se a la indústria editorial. Sí vols llegir llibres en català, si vols que aquest sector productiu funcioni, compra llibres en català. Més tard van arribar els peatges de les autopistes… i anar pagant.

Arribada la pseudodemocràcia, els catalans a més de seguir pagant els impostos indirectes hem anat pagant els directes que han omplert les butxaques de l’Estat, diners que no retornen i quan ho han ho fan en comptagotes per tant, seguirem pagant peatges en forma d’aportacions econòmiques a institucions diverses que duen a terme moltes de les activitats pròpies de l’Estat però que aquest fa com si sentís ploure. Activitats, relacionades amb l’estat del benestar, relacionades amb la qualitat de vida de les persones més vulnerables, relacionades amb la investigació biomèdica, entre altres. Peatges que poden ser en forma de participació econòmica o en hores dedicades en benefici de la comunitat.

Fa quatre dies hem vist la Marató de TV3. Pregunto, la recerca biomèdica s’ha de finançar pel sector privat? Ha de dependre de la bona voluntat de la ciutadania? Enguany s’han recollit més de 8 M. d’euros que està molt bé però l’Estat ni un ral i alguna responsabilitat hi deu tenir. A tot aquest esforç econòmic, cal valorar també l’esforç de tots els treballadors de TV3 que aquells dia el treballen i no el cobren, cal valorar les hores dels voluntaris que responen les trucades telefòniques, cal valorar tot l’esforç de les mil i una entitat que organitzen activitats arreu del territori… Tot això són peatges que aporta Catalunya per millorar el dia a dia dels seus ciutadans.

No vull entrar en les causes d’una crisi que fa més de 7 anys que dura i que la patim, uns més que altres, però en certa manera tots. No vull parlar tampoc si les retallades s’han executat a les partides  no assistencials, exèrcit, per exemple.

És innegable que des de fa molt de temps estem immersos en una crisi galopant, que hi ha ciutadans que passen gana, hi ha persones que viuen en un atur de llarga durada amb càrregues familiars i que no reben cap mena de prestació. Què fem? Organitzem rebostos solidaris. Alguns ciutadans compren queviures pels que no en tenen, altres hi dediquen hores en l’organització i distribució dels productes recaptats. Aquest no és un altre peatge?

Entenc que no tot ho ha de fer l’Estat, que la solidaritat és un valor que cal exercitar però una bona redistribució dels nostres impostos molts d’aquests peatges es podrien amortitzar.

El país que volem ha de ser solidari, naturalment, però que això vulgui dir que els poders públics es desentenguin de les seves responsabilitats.

Catalunya és un país de peatges però també és un país que vol combinar l’acció solidària dels seus ciutadans amb polítiques redistributives assenyades que facin possible el benestar de tots ja que aquest és un dret indiscutible ara i aquí.

La cultura i la instrucció, el teixit productiu (que dona feina i autonomia financera als ciutadans), la investigació biomèdica, les carreters i autopistes, la sanitat o els serveis socials són drets de ciutadania que sense cap excusa han de ser finançats amb fons públics. Tot el que no sigui això és fer trampes.

Sempre hi hauran persones vulnerables o amb risc d’exclusió que faran possible mostra la nostra solidaritat, el nostra suport, la nostra ajuda però és responsabilitat dels poders públics reconèixer el dret de les persones i les seves necessitats i en contrapartida els ciutadans hem d’assumir els nostres deures.

La Catalunya franquista i postfranquista ha estat un país de peatges, el país que volem ha de ser un a país sense peatges extres que garanteixi els drets dels ciutadans, el desenvolupament personal i col·lectiu sense sobres camuflats ni targetes sense control.

COMPARTIR

2 COMENTARIS

FER UN COMENTARI